Accions del document

Història de l'Escola Industrial de Barcelona

Comparteix Share
Durant l’època preindustrial, el Reial Decret del 4 de setembre de 1850 va establir, per primera vegada a Espanya, l’organització dels ensenyaments tècnics industrials en tres graus. El primer grau corresponia a l’ensenyament superior i havia de formar Enginyers de primera classe (Enginyers Mecànics i Químics de primera classe, o bé Enginyer industrial si s’obtenien les dues especialitats). El segon grau era l’ensenyament d’ampliació, de tres cursos de durada i un quart curs optatiu. Un cop acabats els tres primers anys d’ampliació s’obtenia el títol de professor industrial, i si es superava el quart any el d’enginyer mecànic o químic de segona classe. Si en un cinquè curs es completaven els estudis de les dues especialitats el títol que s’obtenia era el d’Enginyer de segona classe. El tercer grau, o ensenyament elemental, s’encarregava de la formació de Mestres d’arts i oficis després de quatre anys de carrera. Tanmateix, un cop acabats els tres primers s’obtenia un certificat d’aptitud per a les professions industrials.

En definitiva, el decret de Manuel Seijas Lozano, nom del ministre responsable de la promulgació del decret fundacional dels ensenyaments industrials a Espanya, de menor a major nivell establia les següents titulacions: Ensenyament elemental:1) Certificat d’aptitud per a les professions industrials; 2) Mestre en Arts i Oficis. Ensenyament d’ampliació: 1) Professor industrial; 2) Enginyer Mecànic o Enginyer Químic de segona classe; 3) Enginyer Industrial de segona classe. Ensenyament superior: 1) Enginyer mecànic o Enginyer Químic de primera classe; 2) Enginyer Industrial de primera classe.(2)

Així doncs, les noves Escoles Industrials serien de tres classes: Elementals, d’Ampliació (a Barcelona, Sevilla i Vergara) i Central (Real Instituto Industrial de Madrid). L’accés a l’ensenyament superior requeria haver aprovat els tres primers cursos d’ampliació.

L’Escola Industrial Barcelonesa fou fundada per Reial Ordre del 24 de març de 1851 i va inaugurar el seu primer curs oficial a la Llotja de Barcelona l’u d’octubre de 1851. Fou constituïda a partir de les antigues escoles i càtedres de la Llotja i de San Sebastià creades per la Junta de Comerç de Barcelona, incorporant les de caràcter científic i industrial i les de Comerç, Agricultura i Nàutica. Així doncs, en els seus inicis, l’Escola Industrial Barcelonesa impartia ensenyaments industrials i mercantils. Des de la seva creació fins al 1873, l’Escola va tenir la seva seu a l’antic convent de Sant Sebastià, a la plaça d’Antonio López. Entre 1850 i 1855, a Espanya, a més a més de les primeres escoles industrials ja esmentades, es van crear les escoles d’ampliació de València i Gijón. (3)

HEI.1    HEI.2

Durant el bienni progressista, Francisco Luxán va promulgar, mitjançant un Decret del 20 de maig de 1855, un Pla orgànic per a les Escoles que impartien ensenyaments industrials, al qual seguiria, una setmana més tard, un extens reglament que donava detalls de les matèries que comprenien les diferents assignatures del pla d’estudis de les esmentades Escoles. A la de Barcelona es cursarien tres anys com a aspirant a Enginyer Industrial i els dos que quedaven s’haurien de realitzar al Real Instituto Industrial de Madrid. Les Escoles d’Ampliació rebrien el nou nom d’Escoles Professionals. Val a dir que cap província de l’Estat es va acollir a la potestat de crear una Escola Professional pròpia per als tres cursos. Les expectatives del Reial Decret fundacional del 4 de setembre de 1850 dels ensenyaments industrials a Espanya havien estat excessivament optimistes i començaven a esvair-se.(2)

Sense gaire temps per engegar la reforma de Luxán, la Llei d’Instrucció Pública (llei Moyano) del 10 de setembre de 1857 canviava radicalment els ensenyaments industrials de la forma en què havien quedat establerts amb els decrets de Seijas i Luxán. L’ensenyament elemental va desaparèixer com a estudi independent i es va transferir als instituts de segona ensenyança en forma “d’ensenyaments d’aplicació a les professions industrials”. En aquests instituts s’accedia als deu anys per cursar estudis generals durant dos períodes docents i, un cop finalitzats, s’obria la possibilitat de cursar els ensenyaments d’aplicació a les professions industrials. D’altra banda, l’ensenyament industrial professional (o d’ampliació) i el superior varen fusionar-se creant-se els ensenyaments superiors d’enginyers industrials, la qual cosa va forçar a que es declaressin com a Escoles Superiors totes les escoles industrials (Barcelona, Sevilla, València, Vergara i Gijón). Per aquest motiu, l’escola de Barcelona va anomenar-se Escola Superior Industrial de Barcelona i el 1861 es van expedir els primers títols superiors en les especialitats Mecànica i Química (enginyers mecànics i enginyers químics).

La llei Moyano va consagrar la desaparició de l’ensenyament elemental com a ensenyament vinculat a l’enginyeria. Tanmateix, al haver-se transformat les escoles industrials regionals en escoles superiors, es van extingir els ensenyaments professionals (els que s’anomenaven d’ampliació). Tot plegat va ocasionar una progressiva pèrdua del nombre d’estudiants que propiciaria la seva desaparició. Les dificultats de finançament d’aquestes escoles i la crisi econòmica de l’època van forçar el tancament successiu de les escoles superiors industrials. El 1860 es van tancar les de Gijón i Vergara; València i Sevilla van fer el mateix el anys 1865 i 1866 respectivament i, finalment, al 1867, va desaparèixer també el Real Instituto Industrial de Madrid. Així doncs, l’Escola de Barcelona, a partir de 1865 coneguda amb el nom de Escola d’Enginyers Industrials de Barcelona, fou l’única de la seva categoria. L’Escola d’Enginyers Industrials va subsistir gràcies a l’acord tripartit de l’Estat, la Diputació de Barcelona i l’Ajuntament, que van posar-se d’acord per a compartir el seu sosteniment. En 1868, davant la manca d’ensenyaments industrials elementals i mitjans, l’Escola d’Enginyers Industrials de Barcelona va posar en marxa, en horari nocturn, uns cursos per a obrers.

L’Escola va romandre a l’antic convent de Sant Sebastià fins a les vacances de Nadal de 1873, moment en què va traslladar-se al nou edifici de la Universitat literària, a la plaça Universitat, on va romandre fins al 1927. Així doncs, l’Escola d’Enginyers Industrials de Barcelona fou durant trenta-dos anys, fins al 1899 en què es va crear l’Escuela de Ingenieros Industriales de Bilbao, l’única Escola d’Enginyers Industrials d’Espanya.

HEI.3

Paral·lelament, en aquesta època, els ensenyaments nocturns de l’Escola d’Enginyers Industrials de Barcelona van esdevenir l’Escola Lliure Provincial d’Arts i Oficis, agregada a la primera i sostinguda per la Diputació de Barcelona. Dos anys abans, el 1871, el Conservatorio de Artes de Madrid havia creat una Escuela de Artes y Oficios, també d’horari nocturn, per als obrers.

L’any 1886 es potencia l’Escuela de Artes y Oficios de Madrid, que té la categoria de Central, i es creen set Escuelas de Artes y Oficios nocturnes, sostingudes per l’Estat, a Alcoi, Almeria, Béjar, Gijón, Logronyo, Santiago i Vilanova i la Geltrú. Aquestes Escuelas tenien la finalitat “d’instruir mestres de taller, contramestres, maquinistes i artesans”. Des de l’any 1886 fins al 1900, les Escuelas de Artes y Oficios van canviar successivament de nom: Escuelas de Artes e Industrias, primer, i Escuelas Superiores de Artes e Industrias posteriorment.

Entretant, el 1900 el Ministeri de Foment, de qual depenien tots aquests centres, es va dividir en dos: el Ministeri d’Instrucció Pública i Belles Arts i el Ministeri d’Agricultura, Indústria, Comerç i Obres Públiques. Començava així un període de discussió sobre les característiques desitjables que havien de tenir els centres d’ensenyament i els plans d’estudi, i la relació entre els diferents nivells dels ensenyaments tècnics.(4) Foment del Treball Nacional, organització patronal catalana, va inspirar el sentit de la reforma de la instrucció pública a Espanya amb el projecte d’Escoles Industrials que havia estat presentat al nou ministre d’Instrucció Pública i Belles Arts. Per aquesta raó, la proposta que s’enviava al Ministeri consistia en “posar en marxa un ensenyament fonamentalment pràctic (en contra dels de caire científic i especulatiu), de manera que els estudiants es familiaritzessin molt ràpid amb l’ofici de tècnic que estaven aprenent...”. La proposta de Foment del Treball Nacional, que comptava amb el recolzament de la Diputació de Barcelona, defensava una estructura formativa dels ensenyaments industrials en tres nivells: Escoles Elementals per a obrers, Escoles Industrials Secundàries (autèntiques escoles industrials, que no existien fins llavors i s’havien de crear ex novo) i Escoles Tècniques Superiors (les escoles especials ja existents, però sotmeses a nombroses i radicals reformes).(5)

El Reial Decret del 17 d’agost de 1901, promulgat per Romanones, de caire lliberal enfront del Ministeri d’Instrucció Pública i Belles Arts, va establir els eixos de la reforma dels ensenyaments industrials. Els ensenyaments tècnics especialitzats s’organitzaven en estudis elementals i superiors d’indústries. Els elementals s’impartien als Instituts provincials i un cop acabats s’obtenia el certificat de Pràctic Industrial; els superiors s’estudiaven a les Escoles Superiors d’Indústries (les antigues Escoles d’Arts i Oficis) amb l’objectiu de formar perits.(5)

El Reial Decret de Romanones va propiciar la creació d’Escuelas Superiores de Industrias a Alcoi, Béjar, Cartagena, Gijón, Las Palmas de Gran Canaria, Madrid, Terrassa, Vigo i Vilanova i la Geltrú. Això significava, per algunes d’aquestes Escuelas, la consolidació d’aquelles escoles professionals d’Artes y Oficios creades el 1886. No fou prevista cap escola industrial d’aquestes característiques a Barcelona perquè les entitats que havien de promoure-la pensaven en un tipus de centre molt més ambiciós del que es preveia a la reforma de 1901. A les noves escoles s’atorgaven certificats de Mecànic, Electricista, Metal·lurgista assajador, Químic o Aparellador, tots ells títols que donen dret a exercir les respectives professions i a matricular-se a les Escoles Superiors d’Enginyers de Barcelona i Bilbao, i a l’Escuela Central de Ingenieros Industriales de Madrid que es crea amb aquest Reial Decret.(5)

L’Escola Industrial de Barcelona
L’any 1900 la Diputació Provincial de Barcelona, l’Ajuntament de la ciutat, l’Escola d’Enginyers Industrials, Foment del Treball Nacional i altres corporacions locals van promoure a Barcelona la creació del Centre General d’Ensenyaments Tècnics, amb la denominació d’Escola Industrial i el propòsit de “completar els ensenyaments industrials de manera que es puguin verificar els estudis, des dels més elementals fins als necessaris per a obtenir el títol d’enginyer”.

L’Escola Industrial de Barcelona es va crear mitjançant Reial Decret del 30 de març de 1904 del Ministeri d’Instrucció Pública i Belles Arts, regida i administrada per la Diputació de Barcelona i sota la vigilància i inspecció d’un delegat reial, en règim de gran llibertat i autonomia. La representació i administració d’aquest Centre General d’Ensenyaments Tècnics era responsabilitat del Patronat de l’Escola Industrial, en el qual estaven representades les principals entitats barcelonines vinculades amb el desenvolupament econòmic i industrial. A banda de Foment del Treball Nacional, participaven l’Associació d’Enginyers Industrials, la Cambra de Comerç, la Societat Econòmica d’Amics del País de Barcelona, el Sindicat d’Exportadors de Vins, l’Ajuntament i la Diputació de Barcelona.

Els primers articles del Reial Decret relatius a la Organització de l’Escola Industrial establien amb claredat l’envergadura del projecte:

  • Article tercer: “Aquesta Escola disposarà d’abundant material d’ensenyament i de grans tallers i laboratoris perquè els alumnes puguin adquirir simultàniament els coneixements teòrics i pràctics que els permetin una eficaç i immediata aplicació dels mateixos al servei de la indústria particular”.
  • Article quart: “L’Escola Industrial estarà formada per 1) Les Escoles Municipals d’Arts i la Provincial d’Arts i Oficis; 2) Els ensenyaments de nova creació i 3) L’Escola d’Enginyers Industrials. Els dos primers grups correspondran als ensenyaments no oficials, i el tercer, l’Escola d’Enginyers Industrials, mantindrà el seu caràcter oficial i continuarà depenent del Ministeri d’Instrucció Pública i Belles Arts, regint-se per la legislació general que correspongui”.

Així doncs, el plantejament inicial era prou ambiciós i incloïa no només la creació del que avui anomenem campus sinó també la disponibilitat de nombrosos laboratoris i grans museus adjunts a l’ensenyament, que oferissin la possibilitat d’ésser utilitzats en la investigació i estiguessin al servei de la comunitat tècnica i científica. Quant a l’ensenyament pròpiament dit, havia d’arribar a tots el nivells, des de la formació d’aprenents fins a l’enginyeria.(6)

L’Escola Industrial tindria la seva seu al conjunt d’edificis i solars de Can Batlló, que Alfons XIII va visitar el dia 11 de març de 1908.
HEI.4 

El Centre General d’Ensenyaments Tècnics va crear el 1909 l’Escola d’Indústries Tèxtils, en la qual es van impartir les primeres classes de l’Escola Industrial de Barcelona. El 1910, la Mancomunitat presidida per Prat de la Riba va reconvertir el Centre en Universitat Industrial, de la qual sortirien les primeres promocions de Directors d’Indústries Tèxtils. A aquesta primera escola van seguir-la d’altres: 1910, Laboratori d’Estudis Superiors de Química, (més endavant anomenat Institut de Química Aplicada); 1911, Escola Superior d’Agricultura i Escola de Directors d’Indústries Tèxtils; 1913, Escola Elemental del Treball i Escola d’Adoberia, també l’Escola de Blanqueig, Tintoreria, Estampació i Aprest; 1916, Escola de Directors d’Indústries Químiques; 1917, Institut d’Electricitat i Mecànica Aplicades; 1922, Laboratori General d’Assaig i Condicionament.
HEI.5 

El trasllat de l’Escola d’Enginyers Industrials no es va fer immediatament, tal i com estava previst, a causa de l’enfrontament entre els membres del claustre de l’Escola i els dirigents de la Diputació. Així doncs, la ruptura institucional deixava l’Escola Industrial sense garanties de continuïtat i sense poder comptar amb l’ensenyament superior. Per poder resoldre el problema, la Mancomunitat es va proposar la creació d’un nou centre d’enginyeria i va confiar a Esteve Terradas el disseny del nou projecte.(7)(8) Així doncs, el 1917, dintre del mateix recinte de la Universitat Industrial i sota la direcció de Terradas, es va crear l’Institut d’Electricitat Aplicada, la missió del qual, amb una encertada visió de futur, mirava d’unir la tasca docent amb la d’investigació al servei de la indústria .L’Institut estava format per l’Escola de Directors d’Indústries Elèctriques i el Laboratori d’Assaig al servei de la docència i la societat. El Laboratori comptà amb un ampli ventall de possibilitats, inclosos els assaigs a alta tensió. L’Institut fou ampliat a la Mecànica el 1919, creant-se l’Escola de Directors d’Indústries Mecàniques. D’aquesta manera quedaven completats els ensenyaments de totes les especialitats tècniques industrials de l’època.

L’adveniment de la dictadura de Primo de Rivera va desmantellar tot el conjunt amb la publicació, el 31 d’octubre de 1924, de l’Estatut d’Ensenyament Industrial, que va forçar la unificació de les Escoles en una única Escola Industrial, depenent d’una Junta Local d’Ensenyament Industrial que substituïa l’antic Patronat. El Laboratori General d’Assaig i Condicionament va ser segregat de l’Escola, i va esdevenir el Laboratori General Independent. L’Escola continuava essent sostinguda per la Diputació i el 1926 la Junta Local d’Ensenyament Industrial, amb el recolzament de la Diputació, va sol·licitar el reconeixement oficial dels estudis. Aquest reconeixement es va fer oficial amb el Reial Decret del 19 d’octubre de 1927. L’Institut d’Electricitat i Mecànica Aplicades va ser dissolt el 1928.

Posteriorment, amb l’aparició del nou Estatut de Formació Professional el 21 de desembre de 1928, la Junta Local d’Ensenyament Industrial va esdevenir el Patronat Local de Formació Professional, presidit pel president de la Diputació, i l’Escola va convertir-se en una nova institució: el Reial Politècnic Hispanoamericà. En aquest s’impartien els ensenyaments corresponents als graus de Tècnic i Auxiliar, segons els plans d’estudi estatals, dedicant-se a la formació de Tècnics Industrials en les especialitats Mecànica, Elèctrica, Química i Tèxtil. En aquesta època, els nivells dels estudis que impartia el Centre era inferior al dels antics estudis de Directors d’Indústries.

El 1931, amb la reinstauració de la Generalitat de Catalunya, l’Escola va dependre del Patronat Local de Formació Professional de Barcelona. Tot intentant augmentar el seu nivell, es van complementar els estudis de Tècnics i Auxiliars amb els de Director d’Indústries, mitjançant el curs d’unes assignatures complementàries. Una vegada dissolt el Patronat el 1936, l’Escola va passar a dependre del Departament de Cultura de la Generalitat pel Decret del 3 d’agost. Durant aquest període, previ a la guerra civil, l’Escola va recuperar el seu antic esplendor. Val a dir que fins i tot es va intentar, el 1937, fer tornar el Laboratori d’Assaig a l’òrbita de l’Escola. Tots aquests esforços van quedar truncats pels esdeveniments de l’època i va quedar reduït al lliurament, l’any següent, d’uns quants aparells elèctrics.

El conflicte entre l’Escola d’Enginyers i la Diputació (5),(6),(9) Malgrat que el Reial Decret del 30 de març de 1904 preveia integrar l’Escola d’Enginyers de Barcelona a l’Escola Industrial de Barcelona de nova creació, trigaria molts anys en fer-se efectiu. A finals de l’any 1914 l’Escola d’Enginyers es preparava per al trasllat, que no va arribar a produir-se perquè s’estava germinant un seriós conflicte de competències entre l’Escola i la Diputació que molt aviat havia d’esclatar.

L’informe “Memòria sobre l’ensenyament tècnic Superior a Espanya. L’Escola d’Enginyers de Barcelona i la seva millora i transformació”, encarregat per la Diputació, analitzava la situació de la formació tècnica superior al món i, alhora, formulava una greu crítica envers l’Escola de Barcelona. Al juliol de 1915, el dit informe va donar lloc a un altre, que portava per títol “Reorganització d’algunes escoles tècniques”, amb el qual la Diputació es declarava partidària de la intervenció, a través dels Patronats, de totes les Escoles que recolzava o ajudava, entre les que es trobaven les escoles oficials d’Enginyeria, Arquitectura, Nàutica i Arts i Oficis. Al març de 1916, el claustre de l’Escola d’Enginyers va sol·licitar la plena incorporació de l’Escola a l’Estat. Un any més tard, un Reial Decret del 18 d’abril de 1917 va incorporar l’Escola d’Enginyers a l’Estat, amb la qual cosa es posava fi a la seva dependència de la Diputació de Barcelona.

L’adveniment de la dictadura de Primo de Rivera facilita el camí per a la integració de l’Escola d’Enginyers a la Universitat Industrial. Així doncs, un Reial Decret de 1924 crea una comissió per accelerar el trasllat i el 30 d’octubre de 1927 Alfons XIII inaugura la nova seu de l’Escola d’Enginyers de Barcelona a l’edifici del rellotge situat al recinte de l’antiga fàbrica Batlló del carrer Urgell. Allà va romandre fins a l’octubre de l’any 1964, moment en què es va traslladar al campus universitari de Pedralbes.

HEI.6


Els anys difícils de l’Escola Industrial: 1939 – 1979 (5)(10)(11)
L’any 1939, un cop acabada la guerra civil, la Diputació Provincial de Barcelona va tornar a fer-se càrrec de l’Escola Industrial de Barcelona. S’havien acabat les llibertats civils, polítiques i culturals de Catalunya, i l’Escola va entrar en el període mes fosc i gris de la seva història, que va perllongar-se fins a la dècada dels anys setanta.

 

L’Ordre de l’11 de juny de 1940 (BOE de l’11 de juliol) del Ministerio de Educación Nacional (MEN) va disposar la creació d’una Comissió Gestora que es va fer càrrec de l’Escola. Des de llavors l’Escola va dedicar-se a la formació de tècnics industrials en les especialitats Mecànica, Elèctrica, Química i Tèxtil. A l’esmentada Comissió Gestora va seguir-li un nou Patronat Local de Formació Professional. El 1942, un cop es va haver adaptat a la nova normativa estatal, l’Escola es va transformar en Escola de Perits Industrials de Barcelona, atorgant el títol corresponent.

Es van declarar extingits, en base a la Ley de Formación Profesional Industrial del 20 de juliol de 1955, els Patronats de Formació Professional que existien fins llavors. El MEN, per Ordre del 19 de desembre de 1955 (publicada al BOE el 31 de desembre), va nomenar un nou Patronat , exclusiu per a l’Escola, el president del qual era el mateix del de la Diputació de Barcelona. La justificació d’aquest nou Patronat no va quedar clarament establerta perquè d’altres Escoles afectades (Agricultura i Canet) van passar a dependre directament de la Diputació de Barcelona. Al juny de 1957 les Cortes van aprovar la Ley de Ordenación de las Enseñanzas Técnicas, mitjançant la qual es va introduir la terminologia d’Escoles Tècniques Superiors i Escoles Tècniques de Grau Mitjà. A les segones s’incloïen, entre d’altres, les Escoles de Perits i Aparelladors. Totes elles van passar a dependre del MEN, en comptes de dependre d’un ministeri diferent en funció de l’especialitat (Obres Públiques, Agricultura, Indústria, etc...).

HEI.8

La Reordenación de las Enseñanzas Técnicas de 1964 va acabar amb la paritat de l’Escola envers les Escuelas d’àmbit estatal, ja que, a més de canviar el seu nom per el d’Escola d’Enginyeria Tècnica Industrial de Barcelona, un ordre del 16 de març de 1966 (BOE del 7 d’abril) va declarar-la Centro No Estatal Reconocido i va obligar-la a acceptar la intervenció d’un tribunal aliè, nomenat pel MEN, que jutjava els exercicis de revàlida necessaris per aconseguir el títol. Aquesta pèrdua de llibertat va consumar-se quan, amb l’aplicació del Decret 2293/73 del 17 d’agost, va fer-se necessari sol·licitar l’adscripció a la Universitat Politècnica de Barcelona (UPB, avui dia coneguda amb el nom d’UPC) i convertir-se en Escola Universitària d’Enginyeria Tècnica Industrial de Barcelona (EUETIB), la qual cosa suposava que la UPB era qui tenia el control. D’altra banda, l’Ordre Ministerial del 17 de setembre de 1974, que desenvolupa l’esmentat Decret, va forçar la creació d’un Patronat Escolar (diferent del Patronat titular) que va resultar absolutament inoperant donat que va reunir-se només una vegada per a constituir-se. Tanmateix, va ser necessari presentar al MEN una proposta de Reglament de l’Escola juntament amb la sol·licitud d’adscripció a la UPB.

HEI.9

La direcció de l’Escola va quedar vacant el 1974 a causa de la mort de qui havia estat el seu director des del 1948, Benjamín Tremosa Nou. No es va nomenar un nou director i se’n va fer càrrec provisionalment el secretari del centre, Pau Alegre Pi. El 1975, atès que l’Escola havia entrat en una dinàmica d’infradotacions de medis de tots tipus, el personal de l’Escola i l’alumnat van manifestar-se per reclamar que el centre tornés a dependre directament de la Diputació de Barcelona. Aquesta aspiració va motivar que la Corporació Provincial, durant la seva sessió plenària del 29 d’abril de 1975, aprovés un Dictamen i declarés d’interès provincial la incorporació de l’Escola com a Institució depenent de la Diputació. Malgrat que aquest acord no va tenir efectes pràctics i va tenir un caràcter purament declaratiu, val a dir que la Diputació va actuar en qualitat de titular de l’Escola quan va sol·licitar la seva transformació en Escola Universitària i la seva adscripció a la Universitat Politècnica de Barcelona (UPB). En aquest context, en el qual la situació del Centre era molt complicada a causa de l’adscripció de l’Escola a la UPB, va jubilar-se el juliol de 1976 el professor i director provisional de l’Escola, Pau Alegre Pi. Durant uns mesos el professor José Pérez González fou nomenat director en funcions. La provisió del nou càrrec no va ser senzilla donat que el Decret 2293/73, abans esmentat, obligava a que el director pertanyés a un cos docent del Ministeri d’Educació i Ciència (MEC). Aquesta és la raó per la qual, d’entre tots els professors que complien aquest requisit, el Patronat proposés com a director a Alfons Enseñat Badías, qui va comptar amb el vist-i-plau del rector de la UPB i va ser ratificat posteriorment pel MEC. El professor Enseñat va prendre possessió del càrrec el 30 de novembre de 1976.

HEI.10

El 1977 la Direcció de l’Escola va convocar un Claustre General, amb la participació dels alumnes i personal no docent. Fruit d’aquest Claustre va ser la Junta d’Escola, formada per representants del professorat, alumnes i personal no docent elegits democràticament. La seva actuació va resultar decisiva en la solució dels problemes acadèmics que, d’ençà llavors, van presentar-se a l’Escola. D’aquesta manera l’EUETIB recuperava el model de participació democràtic, malgrat que amb alguns anys de retard respecte del moviment estudiantil i de professors no numeraris (PNN) de la Universitat. El 1978, a petició de la Diputació, el MEC, mitjançant un Ordre del 8 de maig, va considerar que l’adscripció de l’Escola feia inaplicable el règim creat amb l’Ordre ministerial del 19 de desembre de 1955 pel qual s’havia creat un Patronat especial per al Centre. Conseqüentment, es declarava extingit el Patronat especial alhora que s’encomanava el govern i la administració de l’Escola als òrgans previstos al Decret 2293/73. Paral·lelament, la Diputació va acordar incorporar a l’Escola els seus centres d’ensenyament, tot vinculant-la administrativament als centres de la “Comissió de Cultura, Esports i Turisme” i a la “Gerència dels Centres d’Ensenyament i Investigació”. Així, el juny de 1978, la Diputació va modificar la composició del Patronat i el 1979, restaurada la Generalitat de Catalunya presidida per Josep Tarradellas, va dissoldre’l i va crear un de nou que es va constituir el març de 1979.

L’època moderna: 1979 – 1997 (12)
El nou Patronat de l’Escola Universitària d’Enginyeria Tècnica Industrial de Barcelona, presidit per Josep Tarradellas, que alhora ostentava la presidència de la Diputació de Barcelona, fou operatiu d’immediat. Al juliol de 1979 la Diputació aprovava el Reglament de l’Escola, vulgarment conegut com a Reglament Tarradellas, que romandria en vigor al centre fins al juny de 2000.

HEI.11

El 20 de novembre de 1989 es va firmar el Conveni d’adscripció i de col·laboració acadèmica de l’EUETIB amb la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC).Al novembre de 1991 es van modificar els Estatuts del Patronat, que va anomenar-se des de llavors Organisme Autònom Escola Universitària d’Enginyeria Tècnica Industrial de Barcelona. El nou Estatut va crear una gerència amb funcions executives en els àmbits econòmic, administratiu i laboral, que havia d’impulsar un procés d’adaptació de l’Escola amb l’objectiu de facilitar la seva integració en la Universitat.

Al setembre de 1996, gairebé vint anys després de la reinstauració de la Generalitat de Catalunya, quan aquesta ostentava plenes competències en la formació universitària, el Ple de la Diputació de Barcelona va declarar l’ensenyament universitari com un servei impropi de la Corporació. Durant la primavera del 1997 la Junta de Govern del Patronat va refusar els successius Plans d’ordenació acadèmica de l’Escola per al curs acadèmic 1997-98 i va aprovar una planificació acadèmica que reduïa en una tercera part l’oferta de places d’alumnes nous al Centre. Conseqüentment, a finals de maig de 1997 la crisi es va difondre entre la comunitat acadèmica, es va iniciar un procés de mobilitzacions i manifestacions per part de professors i alumnes i tot plegat va provocar la dimissió de l’equip de direcció del Centre.

Aquesta situació tan inquietant per al futur immediat de l’EUETIB va propiciar un període de negociacions entre la Generalitat de Catalunya, la Diputació de Barcelona i la UPC. Les negociacions van donar resultats a finals de juliol de 1997, quan les tres institucions van signar un protocol d’acord amb la finalitat d’iniciar el procés per a la integració de l’EUETIB al sistema universitari públic de Catalunya. Les institucions es comprometien a constituir un Consorci que assumís la titularitat i la gestió de l’EUETIB.

HEI.12


L’Escola avui dia
Al juliol de 1998 es va constituir el Consorci Escola Industrial de Barcelona (CEIB) integrat per la Generalitat de Catalunya, la Diputació de Barcelona i la UPC, amb la finalitat d’iniciar el procés per a la integració de l’EUETIB al sistema universitari públic de Catalunya. Així doncs, aquest Consorci és avui l’ens titular de l’Escola i també de l’Escola Superior d’Agricultura de Barcelona.

L’EUETIB, com a centre d’ensenyament superior adscrit a la UPC, es regeix per l’Acord del 8 de juliol de 1998 del Govern de la Generalitat de Catalunya pel qual s’aproven els Estatuts del CEIB; per la Llei Orgànica d’Universitats del 26 de desembre de 2001; per la Llei 1/2003 d’Universitats de Catalunya del 19 de febrer; pel Decret 390/1996, del 2 de desembre, de Regulació del Règim i l’adscripció a universitats públiques de centres docents d’ensenyament superior; pel Conveni d’adscripció de l’EUETIB a la UPC del 21 de desembre de 1999 i pel Decret 225/2003, del 23 de setembre, d’aprovació dels Estatuts de la Universitat Politècnica de Catalunya.

A l’EUETIB es pot estudiar la carrera universitària d’Enginyer Tècnic Industrial en quatre especialitats, segons el pla d’estudis vigent de 2002 que corresponen a l’obtenció dels següents títols:

  • Enginyer Tècnic Industrial, especialitat en Electricitat
  • Enginyer Tècnic Industrial, especialitat en Electrònica Industrial
  • Enginyer Tècnic Industrial, especialitat en Mecànica
  • Enginyer Tècnic Industrial, especialitat en Química Industrial

HEI.13
darrera modificació: Febrer 2010
Aquest web utilitza cookies pròpies per oferir una millor experiència i servei. En continuar amb la navegació entenem que acceptes la nostra política de cookies.
RSS RSS  Accessibilitat  Avís legal   Escola Universitària d'Enginyeria Tècnica Industrial de Barcelona.
© UPC (obriu en una finestra nova) . Universitat Politècnica de Catalunya · BarcelonaTech